La llarga història d'un sol día.
Per tots aquells que patiu atacs de mandra davant d'un munt, més o menys gran, de lletres ordenades en formació de lectura, us aviso; aquest va de bo. En tot cas també us prometo que si aconseguiu arribar al final, gaudireu d'un premi, d'un premi que us haureu concedit a vosaltres mateixos sotmetent la vostra pròpia mandra.
Aquesta història va començar una nit que es perd en la boira dels temps; de fet va començar tot just en els inicis dels temps, abans inclús que l'atzar, o la casualitat,o segons alguns -amb els que no combrego- un tipus molt poderós i segurament molt avorrit i enfastijat d'estar més sol que la una, decidís llevar-se del barret, ni més ni menys, que un mon sencer.
És així, doncs jo avui, a les 19:48,no hi seria davant d'aquesta petita finestreta lluminosa que emconecta amb el mon i amb els seus habitants, si no fos per tot un munt d'aconteixements anteriors, molt anteriors.
Però no patiu, que dit això, i per no fer-me pesat, situaré el punt d'inici a les 22 hores d'ahir dissabte 14 d'abril del 2012, segons el calendari gregorià.
Va ser just ha aquesta hora que mentre la Glòria entrava a una sala dels Ocine de Platja d'Aro a visionar una peli, que va resultar, segons ella mateixa, una merda, jo entravaa gaudir de “Battleship”, una historieta, molt “american life”,de vaixells de guerra i “marcianus”. Aquest fet va condicionar els somnis que durant la nit han ocupat la meva (qualifiqueu-lavosaltres) ment.
Ha estat, de veritat, força horrorós.Tots els “marcianus”, en el meu somni, tenien la cara del Borbó, i els vaixells a que s'enfrontaven, forma d'elefant, pintats, tots ells, de vermell, groc i lila, de dalt a baix, amb quest ordre. A la peli guanyen els bons, o sigui, que els borbons siderals surten ben escaldats, en el somni no ho sé, el dia ha arribat abans del seu final.
Llàstima que en Freut morís l'any1.939, si no segurament amb "l'alló", el "jo" i el "super-jo", i tal vegada amb l'ajuda d'Edip, ens donaria una explicació d'allò més convincent.
Aquest matí, a les 7:45 l'impertinent so del despertador del mòvil a trencat, com us deia, la carnestoltesca mascarada del somni, i jo, veient, gràcies a la transparència dels vidres de casa, que no plovia, i per complir amb el propòsit d'estar a les nou al Carril de Llagostera, hi procedit al ritual, ja quasi automàtic, de preparar-me per gaudir d'un matí en moto compartit.
Com que duia una bona reserva de temps hi estat badant per Romanyà, Santa Cristina, S'Agaró i Sant Feliu abans de fer cap a Llagostera. Tot i aixi he arribat amb vint minuts d'anticipació. Hi pres un tallat i un “croissant”, fullejant “LaVanguardia”, i justs quan el Titanic anaba, mes o menys, pels 150 metres de profunditat, i finalment la proa es separava de la popa, i es disposaven a baixar fins el fons del mar cada una pel seu costat, una veu familiar a la meva esquena ha pronunciat una de les frases que més m'agrada sentir; “Bon día”. Era la Mariona. Un segón “Bon día” quasi junt, en Pere, i en un tres i no res , tots tres environavem una taula de vuit davant d'una pantalla a on uns tipus, molt lluny de Llagostera, a la Xina consumista, es disposaven a donar voltes i voltes a un circuit, a tota castanya.
En Siso, en Panotxa, el nen Jesús, i el que mai no ve, però molts cops arriba, en Jota punt Dalmau, cada un en moments diferents, han anat ocupant quatre de les cinc cadires que envoltaven la taula.
I ja està, bocates, vi i gasosa,comentaris diversos i divertits, i, horror, com si el somni no hagués estat prou, un acudit del Capo.
Per mi en particular, una molt agradable sorpresa. En Jesús m'ha dut una mena d'estoreta de goma,de color negre, i d'un parell de pams i quart de llargada, per mig d'amplada, amb la paraula “CAMPARI”, en blanc, al bell mig. A l'esquerra, a sota d'ARI, les paraules “red”, en color gris, i “passion”, en vermell. També, després de la I, una petita rodoneta, del perímetre que fa un pèsol, amb una “R” dins,això, la rodoneta i la “R” amb color verd caqui. Hosti tú, quina il·lussió que m'ha fet. Gràcies Jesús. Per cert, avui treballava (no només avui, suposso).
Un cop plens els dins, moto, i cap a Romanyà i Calonge, passant per davant de la casa d'estiu de la Merçè Rodoreda i de la Cova d'en Daina, que porta allà un munt de temps. Crec que quan el varen fer, ni calendari hi habia.
Al passar per davant de casa hi fet un pensament per la Glòria, i de pet cap a Sant Feliu i torna a Llagostera, Sant Grau, i a Tossa a fer l'aperitiu. Quatre “botes”de cervesa, una canya i un Campari, tots ells palplantats sobre l'estoreta. Ah, i unes olives farcides d'anxova. Molt bones.
Hi trucat a la Glòria, i a les 12:45 els hi deixat a tots desprès de sentir per segona vegada l'acudit del Capo, per anar a recollir-la a Calonge i anar junts, amb la moto, al dinar en honor i per causa de l'arribada en aquest mon de reis “marcianus”, puterus i mata-elefants, del Marc, un superminialburete preciós, motiu principal i genuí de la sortida d'avui. Felicitats pares, poseu-vos un bon pitet, s'ho val.
A les 13:12 la Glòria ja estava convenientment vestida, ha pujat a la moto i ens hem ficat sota un cel, que de nord a sud, dibuixava un teulat a punt d'esfondrar-se en milions de gotes d'aigua, que finalment tant sols han estat, tot just, un centenar (mes o menys, més o menys).
I secs de nou, hem arribat a la nau i pujat a bord. Hostia quina nau, tota plena d'andròmines grans i petites, d'aquelles que tot “bricolero” somía tenir al garatge de casa seva. Pots, potets, bisos, cargols, eines de tota classe, tubs de tota mena i origen, cinta aïllant de tots els colors. Màquines de foc, de fred, i fins i tot d'entretemps. Una passada de nau.
En un lloc preferent, fent ombra a totes les meravelles que hi viuen habitualment a la nau, una gran taula amb cadires de "pixiglas", i amb l'aperitiu disposat acuradament al seu cim. L'arrós estava dins una super paella, amagat darrera una gran prestatgeria, i allà, la parella d'arrossaires, el Joan i la Roser.
Com sempre cada qui amb les seves coses; la Tuchi a munt i a vall, la Maribel i en Siso amb la caixeta de guardar moments pillant instants, l'Alf treien importància als tresors que conté la nau, el Níssimo amb la Jai, interessant amalgama euska-nivelunga,i l'Ozepe i els seus sogres, la Pispis atenta i solícita, en Raimon amb els dolars, el Pere i l'acudit del dia per tercer cop, la Mariona esplèndida, en Panotxa i la Montse a "puestu", en Campsa i els seus preuats vins, la Roser allà, la Purifly també,el nen Trias, en Trias i la Sra Trias, en Jota punt Dalmau divertit l'Alburetejordi i el seu coxet, en Marcalburete i el seus ulls escrutadors, Mis Flaycontrolant mainada i El Sicari donant el bibe. Un apat genial, amb “l'amanidilla esteparia”, l'arroç amb “bixos”, els pastissos diversos i variats, les herbes “orujades”, el cava, el vi d'en Campsa... Que voleu que us digui...TOTAL.
Però tot s'acaba i s'ha de tornar, no sense deixar-lo tot net, polit i carregat al remolc. La intendència de conya. Els "moteros" impenitents, corre que plou, marxem abans que els "coxeros".
Però la vida continua malgrat que la sortida "motera" s'acabi, i jo, arribats a casa sense entomar gens de pluja, i per imperatiu fisiològic decideixo donar-me uns minuts de relax al quartet de llegir, i mira, agafo el Periódico blau, el que s'entén, i el fulleixo.
Sorpresa..., en portada el cartell de la pel·lícula del meu somni: el Borbó amb un rifle alienígena laser-catódic-retroalimentat, just davant d'una nau amb trompa i ullals, tot sota un rètol; “Tercera operació del Rei en dos anys”. Cerco als bodells del diari per mirar si per fi han encertat amb la operació, i no, no han encertat, ¡ Amb la falta que fa que en aquest home l'operin del que guarda entre el frontal, el parietal, l'esfenoide, el llagrimal, el cigomàtic, l'etmoides, el nasal, el vòmer, el maxilar i la mandíbula (no se si hem deixo algun) !.
També en portada ens informen que el “Caballero Divisero Hijodalgo del Ilustre Solar de Tejada i Grande de España”, es a dir, en Pipe, o sigui; Felip Joan Froilà de Tots els Sants Marichalar i Borbó, s´ha fotut un tret. No m'estranya que estigui desesperat, amb aquesta merda de nom que te.
A la pàgina sis, economia; uns 50.000€, allotjament, dinar i “no som de pedra”, a part, és el que ens costa que al Borbó no l'hi siguin simpàtics els elefants. A més, el que costi col·larse a la Seguretat Social per que l'hi reparin el maluc. I van vuit operacions. Cony, si amb una sola trepanació hi hauria prou.
Aquesta es bona; el Puig tenia 63 “picoletos”, aquells de la boina de torero peró angulosa i de xarol, preparats pel 29-M. Collons.
I aquells que commemoren el centenari de l'enfonsament del Titànic, perqué no fan també la part final, amb iceberg i tot ?. Son un friquis.
Molt divertit, o patètic, el reportatge dels 100 enfonsaments del segle.
Llegiu, si podeu, l'article d'en JoanTapia sobre l'Isidre Fainé, el cap de la Cova d'Alí Babà.
De futbol no parlaré, que no hi entenc.
Divertit, i sa, és també el bitllet d'en Monegal a "cuento" del quadre de 82.000€ que es va fer fer el tontoelbono per penjar al Congrés.
Be, aquí ho deixo, no vull fer-me pesat, que desprès m'ho tireu en cara.