Tens tota la raó xata, però més que el temps passa, nosaltres ens passem!:embarassed:
Estàs apuntat !!
Dubto, dubto molt de si realment tinc raó.
Com tu dius; el temps no passa, passem nosaltres.
Cert, i no tant sols el temps no passa, si no que ni tant sols existeix. Be, existeix però no més de manera subjectiva, i a més exclusivament antropològica. A algú altre que no siguem els humans l'amoïna el temps?
Mira que som "punyeterus", sempre capficats en "materialitzar" el temps, en donar-l'hi dimensió, cos i mesura, fer-lo físic, cosmològic.
En tot cas si alguna cosa és, es "psicològic" i per tant endògen a la natura humana, subjectiu; doncs passa molt lentament en ocasions, en d'altres extremadament de pressa, i a cops, afortunadament, de forma plàcida i equilibrada. A vegades en sembla aprofitat i a cops perdut.
Com que està dins nostre i no en els aparells que utilitzem per mesurar-lo (inutil esforç) no més respon a la nostra experiència, que a la fi es heterogènia, plural i en canvi permanent i constant.
El passat ja no existeix i ben cert es que perviu en nosaltres.
El futur no ha arribat i estem esperant la seva arribada.
I el present, ah, el present no te extensió ni dimensió, es com a molt un instant, i la nostra atenció en vers ell -el present- perdura i el temps present s'apressa tant a arribar com a evaporar-se.
Algú va dir que el temps es un ara, que no és, per què l'ara no es pot aturar. Si l'ara s'aturés, a la merda els rellotges, a la merda el temps. De manera que ni passat, ni present, ni futur, tampoc existeixen, no més
son part de memòria, espera i atenció.
La mesura del temps, el temps real, es el jo.
Cap rellotge marca el temps, ho marca el que recordem, el que esperem, i allò a que dediquem l'atenció.
A la fi crec que el temps, tot i no existir, fa part indispensable de la nostra vida, sense ell seriem incapaços d'entendre res, acollir dins nostre el concepte temps, ens permet, com a mínim, intentar-ho