Ajà, ja estic aquí i tinc llapis i paper en blanc. Tot plegat un perill per que avui vinc disposat a fer la crònica del dia com s'ha de fer, evitant les formes telegràfiques que solen ser garrepes amb les paraules, i ans al contrari, brandant la més complerta de les generositats amb elles, que s'ho mereixen, doncs si son ben plantades a lloc, i neixen d'un pensament just, equitatiu, solidari i generós, contribueixen a l'enteniment, l'intercanvi, l'acord i l'harmonia entre les gents.
Som-hi:
Eren les 7:30 quan el mòvil, despertant-se, m'ha despertat. La meva presència en aquell moment segur que no feia com per anar al "Liceu", tot i que actualment fins i tot a la xula del pepé l'hi semblen be fins i tot els rastafaris, i es molt normal trobar en els parlaments, samarretes, i mocadors palestins. No obstant la meva aparença era d'altre ordre; el 90% del 100%, que podríem estimar que correspon al 0,5% del total de cabells que poblaven la meva closca en els seus millors temps, estaven de punta, erts com una escata, hieràtics con un atlante, o millor..., una cariàtide..., els ulls lleganyosos, molt mes petits que de normal, i no més a mitges, funcionals, vull dir que no més veien penombres. De fet la imatge que el mirall, minuts desprès em tornà, corresponia més al Epi de "Barrio Sésamo", que a mi mateix.
Era urgent, molt urgent, procedir a fer les ablucions matinals, allò de rentar-se, ja sabeu; del llatí "ablutio". Així, prest i motivat hi cardat una manotada a la màrfaga, i d'un salt m'hi posat dempeus mentre el jaç grinyolava, pot ser per la sorpresa o pot ser forçat per la meva empenta.
Ja a la cambra de bany ... CENSURAT..., i un cop de nou al dormitori, i mentre m'abillava amb el vestit interior de super-héroi, per allò del fred, he constatat que el tàlam -no el que hi ha dins el coco, el moble a on es dorm-,era vuit. La Glòria dormia amb la tele al menjador.
Vint-i-cinc minuts més tard i amb el "ristreto" escalfant-me la panxa ja era posant-me les botes al pis inferior.
En obrir la porta del jardí, amb l'uniforme calat, un ràfega de freda tramuntana m'ha fregat la cara, i eren les 8:00 quan el foc començava a escalfar l'acer dels pistons de la GS. Decidit, l'he deixat rodar al ralentí per la baixada, i minuts desprès passaven , -ella i jo- per davant la gasolinera del poble sense aturar-nos. Posaria "petroli" a la República (i que es foti el reialme i els seus reis).
Eren les 8:40 quan un cop alimentada la màquina, jo prenia un segon cafè -aquesta vegada no se de quina mare- mentre era observat per la noia de la gasolinera. Dels fets que s'han donat quan heu anat arribant no parlaré, ja els coneixeu per que hi era-ho presents.
En tant que la Tina -segur que impacient- ens esperava, nosaltres "xalavem", cada un amb si mateix, i tot dirigint les motos cap a casa seva.
I arribats a destí -pareu atenció que es molt interessant- hem anant deglutint les viandes, vins i esperits que la Tina i s'ha germana anaven posant a taula (no parlo de vegetals, doncs amanida no varen posar) , però -i ara be allò interessant- entre mos i mos, la lògica, en tant que branca de la filosofia, anava penetrant -es una percepció personal- en cert racó de cert tàlam molt concret i que es mou a certa alçada, aquest cop, si, el que tenim dins el coco. I a l'hora, la lògica penetrava, l'envoltava i l'anava amanyagant amorosament, amb delicadesa, amb molta dolçor...
Del que aquesta subtil, però eficient, educada i discreta disciplina de l'antiga ciència de la filosofia hagi aconseguit tindrem coneixement en dies que estan per venir...
...HO DEIXO AQUÍ DE MOMENT, VAIG A FER UN POLLASTRE A QUARTS PER DEMÀ..., i la picada, i les gambes, i els escamarlans...
Be, ja soc aquí de nou..., que dèiem?...
Ah, si; que el retorn ja ens el trobarem passats uns dies...
Això..., en acabar l'àpat i l'aquelarre mental hem deixat 10€ -com a mínim- per cap, segons ens ha alliçonat la mateixa Tina, i cap el Collell, un cau de "tios" -individus, més aviat-, de llarga bragueta que viuen de "cuentu" i van fent panxeta. Quina rima, eh?. Hem saltat, visitat l'interior del "localillu", tafanejat una mica per calaixos i armaris..., i hem tornat a les motos per, gaudint del plaent lliscar que proporciona la seva conducció, atansar-nos fins la plaça de la Lleona i compartir "birras" i riures amb el presi i la Pili vinguts expressament per gaudir de nosaltres, i el ínclit de'n Ricard, Ricmel pels amics, que ha fet acte de presència per compartir riures i adquirir "coneixements" provinents sobre tot de Joan&Joan. Dit això trobo que, potser, cal aclarir un terme que, si be en català i en el segle que estem, no es d'us corrent, en un passat relativament proper era molt usat. A títol d'exemple us deixo unes paraules ben "prosades" -permeteu-me el mot- del ínclit (per mi no tant) Rubén Darío, que sembla que no porten camí de complir-se:
Ínclitas razas ubérrimas, sangre de Hispania fecunda,
espíritus fraternos, luminosas almas, ¡salve!
Porque llega el momento en que habrán de cantar nuevos himnos
lenguas de gloria. Un vasto rumor llena los ámbitos;
mágicas ondas de vida van renaciendo de pronto;
retrocede el olvido, retrocede engañada la muerte;
se anuncia un reino nuevo, feliz sibila sueña
y en la caja pandórica de que tantas desgracias surgieron
encontramos de súbito, talismánica, pura, riente,
cual pudiera decirla en sus versos Virgilio divino,
la divina reina de luz, ¡la celeste Esperanza!
En fi, ja em coneixeu, i no es per fer propaganda del que no crec, es tant sols per il·lustrar el mot, mot que per cert es pot sublimar amb tots aquests altres:
Gran, excels, sobresortint, conspicu, noble, egregi, pròcer, sublim...
Ah, dimonis, una cosa porta a l'altre..., "ubérrimo" es un altre mot que m'agradarà esmicolar; fèrtil, fecund, productiu, prolífic... Cony es que això dels mots no s'acaba mai... Deixarem per altre ocasió " talismànica", "pandórica" i "sivila". Tot i que sivil·la pot tenir tela per allò de predir...
Perdoneu-me l'escalfament, ja torno al tema...
A les dues cada un cap el seu cau, en Joan i jo hem compartit una bona part del viatge de retorn, i a Llagostera, a la porta de casa den Joan, jo, una mica trist pel final, i un molt joiós per tot plegat menys el final, hi enfilat de Panedes a Klong passant per Romanyà, a on, de nou, la tramuntana a vingut a besar-me el rostre (toma ja frase poètica).
De la resta ja heu anant saben pel "guatssap" torracollons aquest; he cuinat uns pagells amb gambes i musclos, he vist la peli del Dicaprio, he tornat a cuinar, aquest cop junt amb la Glòria, per dilluns un mar i muntanya (pollastre amb gambes i escamarlans), he ampliat una foto dels peus del Sensei amb la tele al fons a on apareixia una frase al peu, traduint, intueixo, la conversa, i l'he increpat una mica -tot per riure-, i be, he posat aquí mateix tot aquest seguit de mots, punts, comes, cometes, parèntesi i espais en blanc..., que junts donem forma en aquesta parida que ara, ja complerta, poso al vostre servei. I si serveix, encara que no més sigui per practicar la lectura de parides, doncs em dono per satisfet i me'n vaig, com quasi sempre, a dormir ben tranquil.
Bona nit companys, sou collonuts.
(Collons, quina son)
.gif)
